EL BACALLÀ les aigües on viu

El bacallà salat curat tradicional (Gadus morhua) es pesca exclusivament a l’Atlàntic Nord, entre Terranova i el Labrador, a l’oest, Noruega i el Mar de Barentsz, a l’est, els gels de l’Àrtic que li barren el pas, al nord, i finalment les aigües calentes, que li fan de barrera tèrmica, al sud, que formen una línia teòrica que passaria a l’altura del canal de la Mànega.

La majoria de bacallaners compren el producte a Islàndia i també a les illes Fèroe, ja que és on es pesca i es sala el bacallà de forma tradicional i respectant els fons marins.

Els països productors:

Islàndia, que fa un excel·lent producte, si compres primeres.

Illes Fèroe, autonomia de Dinamarca. També fa un producte excel·lent.

Noruega és el productor més important de bacallà amb tonelades, però la qualitat i la quantitat sovint no van d’acord. Hem d’ensenyar-los com volem el producte, perquè no oblidem que a Catalunya arriba el millor bacallà del món, i els bacallaners de tota la vida, grans especialistes, hem fet canviar els sistemes de pesca i salament d’aquest peix tan bo. Hem imposat la pesca amb palangre, per aconseguir la màxima qualitat i evitar la degradació dels fons marins que produeix l’arrossegament.

Dinamarca, Groenlàndia i Escòcia avui pràcticament no envien res a Catalunya, malgrat que a Groenlàndia es feia un bacallà boníssim, però més prim que a Islàndia.

A Terranova, on hi havia els grans bancs i on s’havia dit que es podia caminar per sobre els lloms dels bacallans, de tant com n’hi havia, avui no en queda res per culpa de l’arrossegament, que portava grans troncs darrere del vaixell que feien bots sobre el fons per espantar el peix i fer-lo entrar a la xarxa. Tant van destruir l’hàbitat del bacallà, que va fugir i no podrà tornar, ja que el seu nínxol ha estat ocupat per rajades i altres peixos.

L’oceà Atlàntic és, com diem, l’hàbitat per excel·lència del bacallà, i és bo que així sigui, ja que és un mar on no hi ha contaminació metàl·lica natural produïda per volcans, ja que els volcans de la cadena axial de l’Atlàntic escupen silicats i altres materials rocosos, però no metalls pesants, com ara el mercuri o el cadmi. Això vol dir que els peixos de l’Atlàntic no porten mercuri ni altres metalls perjudicials. Des del segle XVI la pesca del bacallà és una font molt rendible a l’Atlàntic nord, tot i que avui el mar ja no sigui tan net i sembli infinit.